Revista Diario

La Llanura de los Albados

Publicado el 26 marzo 2014 por Igork
La Llanura de los Albados
Dejamos atrás los grandes muros la meseta de piedra nos acogía abriéndose, toda la sequedad de los viejos arbustos las llamas del Mediterráneo sobre una acuarela verde, rejas de líquenes amarillentas matojos de bronce sobre la tierra, allí el pino retorcido pide viento crispado recitando un aquí el cielo está vivo. Íbamos los tres apretujados en aquel páramo vacío, títeres de los elementos bajo una cubierta azul, subíamos siguiendo las estelas tiznadas por íberos y romanos. En la cima un pequeño templo. Cuatro paredes irregulares, cuatro paredes flotantes, las voces de los muertos al viento buscando la marca de Dios. Las puertas estaban abiertas. Nos esperamos pero tú corriste adentro. El altar te atraía, como la paz de las sombras. Palpar la luz carnosa, tocar la húmeda piedra blanca la blanca piedra horadada. Volvimos abajo riendo, rasgando los velos del aire, cogidos de la mano, saltando de roca en roca desbocados. Descendiendo hacia la puerta, dejando vagar la inconsciencia. Bajo nuestros pies, una vasta llanura muriendo el verde muy lejos. Seguimos un camino tortuoso de arena, hilo entre dos mundos: al este, el valle del mar, al sur la ciudad de los vivos, al oeste la labor de los hombres, en lontananza la gran luz. Los cipreses adustos, la frontera donde muere esta senda. Trazado de acantilado, mascarón de herido granito el cuerpo de piedra suspendido bajo el cielo azul y negro. Nadie nos había avisado. Mirando las estrellas las tumbas abiertas que pisábamos, cunas para niños dibujando siluetas en la roca viva. La Llanura de los Albados. Verde lluvia llenando la ausencia. Tú creaste círculos en el agua estancada, proyectada a un pasado que es futuro, preguntando cuándo nos iríamos de cara por vez primera, sumergida en el lago del tesoro. Una mentira por cada pregunta, Una promesa que no cumpliré.

                                                           I.K.
El Pla dels Albats
Vam deixar els grans murs enrere, l’altiplà pedregós s’obria. Davant, tota la sequedat del vell arbust mediterrà, les espurnes de la ginesta sobre una verda aquarel·la, esbarzers lligats a la terra. Caminàvem tots tres ben junts sota núvols prims i esquerdats cap amunt, seguint les esteles, tiges d’argent d’un petit temple. Quatre parets irregulars quatre parets surant al vent, les veus dels morts desarrelades que deixaren aquesta casa. Les portes eren ben obertes. Tu vas sortir corrents. L’Altar, treva i les humides penombres, palpar la teva llum carnosa fer lliscar els dits sobre la pedra, la blanca pedra foradada.
Tornàvem rient a la plana,   els punts verds morint-se molt lluny. Algú parlà d’una necròpolis. Seguírem un camí de sorra tortuós, fil entre dos mons. Al est, la vall del mar, al sud la ciutat dels vius, a l’oest les llenques llaurades pels homes, molt al fons el bressol de llums. Els secs xiprers marquen les fites fins que arribem a l’esplanada on s’acaba el nostre camí.
Dibuixant un penya-segat un mascaró de tou granit, el llarg cos de pedra estirant-se dins l’espai dels dies i nits. Ningú ens havia avisat. Obertes al cel, trepitjàvem la constel·lació de tombes, llits d’infants perforant la roca. El Pla dels Albats, negra pluja omplint els buits. Trasbalsada, tu, la petita, vas dibuixar cercles a l’aigua estancada, emmirallant-te a un passat que és fidel. Preguntant quan ens marxaríem, vas voler saber els futurs capbussant-te al llac del tresor. Una mentida per pregunta, una promesa per record.
                               I.K.

Share/Bookmark

La Llanura de los Albados


Volver a la Portada de Logo Paperblog

Revista