SINOPSILa confessió de la lleona ens transporta a l’enigmàtic Kulumani, un poble aïllat de Moçambic, on les tradicions i creences ancestrals es veuen amenaçades des que una lleona fantasmagòrica ha començat a matar les dones que hi viuen. Escrit en un llenguatge poderós i captivador, el relat entrellaça les veus de l’Arcàngel, el caçador encarregat d’abatre la lleona en una persecució que es convertirà en mirall de les misèries humanes, i de la seva antiga amant, la Mariamar, confinada a casa després de la mort de les seves germanes.Mia Couto ens ofereix una dansa rabiosa i apassionant que clama contra l’opressió a les dones, una novel·la que combina realitat i superstició en una història evocadora i insòlita.http://periscopi.cat/antipoda/item/la-confessio-de-la-lleona
OPINIÓEls títols per llegir i comentar se m'acumulen, i de vegades són tants en els quals m'agradaria perdrem que necessitaria dues vides per a fer-ho. Aquest, especialment, va ser una recomanació de l'editor de Periscopi, en Rafel Aniol, en qui confio quan em diu: "Has de llegir-lo". Així que el vaig avançar a prioritaris, però per temes de feina, va anar quedant relegat, fins que l'univers va dir: "Ara et quedes al llit a llegir", i aprofitant uns dies en què literalment no podia aixecar-me, vaig ser devorada per lleons.“Tot el nostre present és fet de passat (…). De sobte, els rugits, crits i laments es fonen en el buit, el món caigut a destrossos: a dins no li quedava res. Per oblidar tant cal no haver viscut mai”.
*
SINOPSISLa confessió de la lleona nos transporta al enigmático Kulumani, un pueblo aislado de Mozambique, donde las tradiciones y creencias ancestrales se ven amenazadas desde que una leona fantasmagórica ha comenzado a matar a las mujeres que viven en él. Escrito en un lenguaje poderoso y cautivador, el relato entrelaza las voces de Arcángel, el cazador encargado de abatir la leona en una persecución que se convertirá en espejo de las miserias humanas, y de su antigua amante, Mariamar, confinada en casa después de la muerte de sus hermanas.Mia Couto nos ofrece una danza rabiosa y apasionante que clama contra la opresión a las mujeres, una novela que combina realidad y superstición en una historia evocadora e insólita.http://periscopi.cat/antipoda/item/la-confessio-de-la-lleona
OPINIÓNLos títulos para leer y comentar se me acumulan, y a veces son tantos en los que me gustaría perderme que necesitaría dos vidas para ello. Este, en especial, fue una recomendación del editor de Periscopi, Rafel Aniol, en quien confío mucho cuando me dice: “Has de leerlo”. Así que lo avancé a prioritarios, pero por temas de trabajo, fue quedando relegado, hasta que el universo dijo: “Ahora te quedas en cama y a leer”, y aprovechando unos días en que literalmente no podía levantarme, fui devorada por leones.“Tot el nostre present és fet de passat (…). De sobte, els rugits, crits i laments es fonen en el buit, el món caigut a destrossos: a dins no li quedava res. Per oblidar tant cal no haver viscut mai”.En La confessió de la lleona nos vemos tentados a dudar de la realidad. Mia Couto nos introduce de tal manera el mundo en el que se mueven sus personajes, que acabamos perdidos entre las visiones provocadas por el calor y el miedo. La frontera entre el mundo moderno y el tradicional, el humano y el de los espíritus, es tan fina, que sus personajes saltan de un lado a otro, arrastrándonos con ellos.Hay que avisar que la novela está basada en hechos reales, el prólogo explica los sucesos y el trasfondo del manuscrito.“El rugit del lleó li ressonaria a dins, li esquinçaria les hores. S’ha estat una estona al porxo escrutant la fosca. Potser aquella quietud li portaría repòs. Però el silenci és un ou al revés: la closca és dels altres, però qui es trenca som nosaltres”.
Isabel del Río
Noviembre 2016